JOAN PERE (Pepe Sales)

PORRR (2a part)

 

Aquell estrany home no reaccionava davant dels meus intents de comunicació. Només avançava lentament cap a mi amb la mirada perduda i cridant l'Amparo. Tot plegat era tan fantasmagòric que el meu cos s'esgarrifà. Vaig córrer amb totes les meves ganes fugint d'aquella sala cap a les meves companyes de tripulació.

Les vaig trobar mig nues i posant-se mútuament crema hidratant per tot els cos. Mentre els hi explicava els fets, no podia treure el ulls de sobre de la Sira.

 

La Marta que era la més decidida de tots tres, ens va agafar pel braç i ens va empènyer cap a la sala on havia vist aquell estrany personatge. Ella volia veure-ho amb els seus propis ulls. Després de buscar durant una estona no varem trobar ningú i vaig queda com un mentider.

 

Havien passat força hores des de que la turmenta havia començat i estavem cansats i famolencs. Tot investigant, ens varem endinsar al que semblava la zona dels camarots buscant un lloc per descansar. De cop, com si res, mentre avançàvem pel passadís, van obrir-se tres portes consecutives. Cadascuna de les quals corresponia a una cambra perfectament condionada per dormir.

Davant la meva sorpresa i incredulitat, per votació popular es decidí que cadascú n'ocuparia una de diferent. Ja veus! no hauria estat millor "dormir" els tres al mateix llit ? Enfadat, amb les venes del front a punt d'esclatar, em vaig estirar al llit del camarot que m'havia tocat, disposat a dormir una bona estona i que em passés el cabreig/frustració.

 

Passades les cinc de la matinada em vaig despertar amb la bufeta a punt d'explosionar. D'un bot em vaig dirigir cap a l'armari per buscar l'orinalet. Intercalant-se amb el rítmic so del raig d'orina vaig escoltar el dèbil so d'un piano. Em va semblar reconèixer la melodia, era "El fandango de candil". En aquell moment, al sentir aquella peça ja hauria d'haver lligat caps i hauria pogut entendre qui era aquell personatge. Vaig sortir del meu camarot guiat pel so de la música amb la intenció de trobar l'origen d'aquell piano . Provenia de la mateixa sala on havia tingut l'encontre paranormal. En un racó del menjador el senyor amb bigot tocava amb melangia un gran piano de cua. Em vaig anar apropant intentant no fer soroll quan vaig ensopegar amb una cadira. El senyor es va girar ràpidament mentre deixava de tocar.

 

- Amparo ? Ets tu ?

- Eh! ... no .... em dic Manager ?

- Manager ? Has vist l'Amparo ?

- No. No se qui és l'Amparo. De fet, tampoc he vist ningú més en aquest vaixell.

- Fa anys que busco l'Amparo. La meva dona...

- Em sembla que no et puc ajudar. Com et dius ?

- Enrique. I tu ? Et dius Manager de debò ?

- No. El meu nom real és L.....

 

De sobte, la porta d'entrada al menjador va espetegar fortament i tallà la conversa. Quan vaig retornar la mirada cap al piano no hi havia ningú.

Decepcionat i amb més interrogants vaig tornar cap al meu camarot. La porta de la cambra de la Sira estava oberta i hi vaig treure el cap per aguaitar que tot estigués en ordre. Allí estava dormint com Ophelia i em vaig embriagar amb la visió.Sense fer soroll vaig seure al terra, al cantó del seu llit, i vaig quedar observant-la durant una bona estona. El seu cabell feia corriols sobre els seus ulls tancats,els llavis carnosos i els seus pits. M'anava posant calent i em moria de ganes de grapejar-la i practicar sexe brut. Aleshores ho vaig veure clar i em vaig decidí.

 

...continuarà.... 

MORO MORO (Pepe Sales, Budapest, 1990)

 

Jo és que em moro, és que em moro, cada dia més malalt.
I és que em moro, que em moro, cada dia més malalt.

La teràpia de l'aigua fa que sui sidral
i elimini toxines amb lo cares que van.
I babejo, babejo i trec baba pel cap.
És la fi del martiri, és l'enyor del deliri.
És la cura a l'exili que hem de fer Budapest.

La tortura dels nervis la resposta al neguit.
Això no ho cura ni un cura, això no ho cura ni Crist.
I em marejo, em marejo i em marejo amb el nas.
De la fi del misteri de l'enyor de l'exili
d'aquest meu putiferi. Quin excés Budapest !

Trobe reis dins de l'aigua. Trobe sis, sis de pics.
També hi juga la sota, tinc un trio ben trist.
I em noquejo, em noquejo i em noquejo amb el puny.
Tinc sirocco en el coco, tinc sirocco en la bul.
Trobe cartes a l'aigua. És urgent Budapest.

Jo és que em moro, és que em moro, cada dia més malalt.
I és que em moro, que em moro,cada dia més malalt.

PORRR

Feia més de cinc hores que havia començat la turmenta i la foscor de la nit complicava governar la nau. La Marta tenia greus problemes maniobrant el timó, la Sira bombejava l'aigua que s'estava acumulant a les bodegues i jo tambalejant-me per coberta intentava recollir les veles.

De cop, entre la pluja encegadora vaig apreciar un gran buc immòbil. Aquella immensa nau, aliena al temporal, i que havia aparegut del no res, restava inert com si res l'afectés. Només se li podia apreciar una llum feble encesa en un dels camarots de proa. Semblava un vell ferri, passat de moda i camí del cementiri de ferro.

Vaig cridar a la resta de la tripulació per a que intentessin estrablir-hi comunicació. La nostra situació començava a ser desesperada, l'estabilitat del vaixell i de les nostres vides perillaven. La Marta, amb temperament, es posà a la radio per intentar contactar amb la solitària nau, però ningú va respondre. L'electricitat de la virulenta turmenta provocava interferències en les emissions impedint que el nostre senyal arribés en condicions a ningú.

Com a capità vaig prendre la decisió d'abandonar la nostra embarcació amb el bot salvavides. Intentaríem arribar a l'altra nau, ja que aquesta era molt més estable.

La Marta i la Sira, amb les seves samarretes mullades i arrapades, remaven amb força al voltant del buc mentre jo cridant a pulmó intentava trobar ajuda o un punt de subjecció. De sobte una escala de corda es desplegà a sobre nostre. Vaig mirar cap amunt per intentar veure qui ens socorria, però no vaig poder observar ningú. La tripulació es va enfilar primer, i un cop van arribar a d'alt vaig pujar jo.

La nau semblava abandonada. Com que ningú contestà a les nostres salutacions ens vam dirigir corrents cap al pont de comandament per guarir-nos de la turmenta. La porta estava oberta i ningú al timó. Segurament la nau anava a la deriva però algú hi havia d'haver a bord. Al menys la persona que ens havia llençat l'escala.

Buscant una radio per llançar un S.O.S. vaig observar penjat en la paret un flotador salvavides amb el nom del vaixell: Sussex. El nom d'aquesta embarcació m'era molt familiar. Vaig decidir investigar mentre la Marta i la Sira es treien la roba per assecar-se.

Vaig obrir la porta que portava a la primera coberta, i enfilant les escales vaig seguir un fosc passadís guiat pel so d'una dèbil veu que semblava pronunciar unes paraules gairebé intel·ligibles semblants a "Amparo,On ets Amparo?". Vaig anar obrint porta per porta, trobant totes les cambres buides fins que vaig arribar a una gran sala que devia ser el menjador. De sobte vaig notar la presència d'algú que entrava per l'altra punta. Em vaig girar i vaig observar en la penombra la figura d'un home pàl.lid amb bigot que m'estava mirant fixament. Atemorit li vaig dirigir la paraula:

-Hola! som de la barca salvavides que heu ajudat! Qui sou ?...Hola!... Què m'enteneu? ...

-On és l'Amparo ? Què l'heu vist ?

...continuarà....

ELS DÍAZ PASSEN VOLANT

 

La brisa suau d'aigua salada m'inundava els bronquis cada cop que respirava fort per sentir l'alé de la llibertat. Veure passejar la Sira per coberta m'alegrava, no li podia treure l'ull de sobre.

 

Vaig mirar al cel quan vaig visionar aquella avioneta fumejant que tallava el cel. Feia tirabuixons, aleshores semblava que anava directament a caure al mar i es tornava a enlairar. Ens sobrevolà almenys tres cops fent les mateixes maniobres fins que desaparegué per l'horitzó. Era l'avioneta de la familia Díaz.

 

 

 

 

PUNT D'INFLEXIÓ

 

Tenia uns 16 anys i estava a punt d'acabar els meus estudis a l'acadèmia del circ (els hauria d'haver finalitzat el curs anterior però em van "catejar" en 3 assignatures: castellà, malabars i alimentació de foques). Era el moment d'organitzar el viatge de fi de curs i entre tots vam escollir anar a Las Vegas a veure en Grissom del CSI.

 

M era repetidora com jo, però havia començat a mig curs ja que els seus pares havien marxat del "Gran Circo Americano" per anar a parar al nostre. Quan va arribar a la nostra acadèmia ja es va asseure al pupitre amb mi i establirem amistat.

 

Tornem al tema del viatge de fi de curs, aquest prometia i va començar bé. A l'autobús em vaig poder asseure amb la M. i els dies van ser entretinguts. Mentre, jo m'anava fixant en una noia que es deia L. Menuda, pacífica i també repetidora ("Dios los cria...").

 

Va arribar el penúltim dia de viatge. Tothom tenia ganes de petar-ho tot i es va decidir anar a comprar núvols de sucre, gastar els pocs diners que ens quedaven a les màquines escurabutxaques d'algun casino i casar-nos entre nosaltres vestits d'Elvis i de Gaspar de Portolà drogats fins al cul. Aquella nit abans de sortir vaig anar a parlar amb M a la seva habitació a petició seva. La vaig trobar asseguda al llit amb pijama:

 

-M ! què fas així encara ? que no vens a petar-ho tot ?

-No, no tinc ganes de sortir. I tu ? per què no et quedes aquí a l'hotel ?

-Caram! és que surt tothom ... L ... Estic cansat de trapezis, elefants, nassos de pallasso, foques ...

-Bé, com vulguis ...

 

Hauríeu d'haver vist aquell moment i la seva cara lasciva ! Amb el temps ho vaig entendre tot, mai no vaig pensar que pogués passar res entre nosaltres perquè considerava que ella era a un nivell al que jo no podia arribar. Suposo que aquest és el motiu que ens féssim amics. Sempre he estat un Manager lent i badoc en aquestes qüestions.

 

Unes setmanes després encara vaig tenir una altra oportunitat amb la M, l'últim dia de classe. Agafada a mi, en un racó de la gàbia dels lleons em va preguntar com anava amb L. Li vaig explicar que al final no havia passat res i que ja no passaria.

 

-Així no va tirar endavant amb la L?

-No, res de res, sóc així de ruc.

-I no n'hi ha cap altra ?

-No.

-I què farem ara?

-No ho se, ja veurem. Ara que hem acabat els estudis cadascú ha de seguir el seu camí. Uns serem domadors, d'altres pallassos, alguns a la presó, d'altres polítics dretes ...

-Potser ens veurem algun dia. 

-No ho crec, sóc esquerp i si ens veiem per la pista del circ no et saludaré.

 

I així ha anat, si ens veiem és com si no ens coneguéssim. Jo sóc Ex-Manager i ella inspectora de Sanitat.

ALL-I-OLI (1, 2, 3, ...)

 

Em vaig asseure a proa i vaig deixar la nau a la deriva mentre observava ramats de búfals voletejant a gran velocitat. Quin plaer més gran abandonar-se; notar el vent a la cara i la fortor d'all de l'all-i-oli de dinar que travessava la meva gola. Estava gaudint del moment quan algú va trucar a la porta...

-Hola!

-Hola! Qui ets ?

-Sóc la Sira.

-Encantat Sira, i d'on surts tu ?

-Ah si ! ... eh ... doncs... sóc la germana de la Marta.

-No ho sabia que la meva apreciada Marta tenia una germana...així som com...com ho diríem ?... cunyats ?...

-Més o menys...encara t'ho has de "currar" més!

-I on t'havies posat fins ara ? Ja fa temps que naveguem i no t'havia vist mai.

-Em feia vergonya sortir i m'havia amagat darrera un búfal.

 

La Sira es va quedar amb nosaltres. S'instal·là a la bodega amb les seves quatre coses.

 

En un primer moment no me'n vaig adonar, però a mesura que anaven passant els dies al mig de l'oceà, aquella noia tímida m'anava captivant. Em reprimia perquè no podia trair els meus sentiments cap a la Marta, els seus pantalons curts i la seva samarreta arrapada. Però  ... la Sira actuava constantment de forma distant per tal de cridar l'atenció; cosa que la feia altament atractiva.

Vaig pensar que lo millor que podia fer era centrar-me. Em vaig asseure al piano i vaig compondre un requiem.